Caixa de vidre
12 11 06 | 08:27 PM
Hi ha dies en que et sents com atrapat dins d'una caixa... en mig de la multitut però sense que ningú et vegi ni t'escolti; i tu crides i crides però ningú et respon, i veus la gent com passa però ningú es para a ajudar-te.
Hi ha dies en els quals allò que tens al teu voltant sembla que es giri i t'acabi donant l'esquena... i, en aquell moment, et sents sol, atrapat, tancat dins de la "caixa de vidre" en la qual vius però no t'agrada viure :(
Què pots fer?? Com pots sortir-ne?? Quan trobaràs la manera d'esmicolar una paret de la fràgil però aillant caixa??
PD: Si algú si ha trobat alguna vegada i n'ha pogut sortir... que comparteixi el secret!!
Per: Rufa · Categoria Paranoies · 9 comentaris
Que pajaru
30 05 06 | 10:30 PM
Avui, fent l'examen d'història, m'ha passat un fet curiós. L'examen era tipus test, i el professor abans de començar l'examen, ha avisat que podia ser que alguna pregunta no tingués la seva resposta correcta dins de les tres possibilitats que ens oferien.
Sabent això, he arribat a una pregunta que deia:
On es produiran els propers Jocs OIímpics:
a) Londres 2008
b) Pekin 2008
c) Madrid 2012 (suposo que aquesta resposta era per fer la broma)
Jo en un moment de paranoia, he pensat que no hi havia la resposta correcta, i he estat apunt d'escriure que la resposta correcte era: Alemanya 2006. Però just en aquest moment m'he donat compte del meu error, i he marcat per sort la resposta correcte, Pekin 2008.
T'estimo Rufa!!
PD: és el meu primer post de la categoria paranoies!!! :)
Per: Peke · Categoria Paranoies · 4 comentaris
Perduda en el laberint
18 05 06 | 01:35 AM
Pel que es veu avui és un mal dia... (si no sabeu de què parlo feu un cop d'ull al post anterior)
Aquesta nit ha arribat un moment en que, envoltada pel silenci de la casa i, al mateix temps, ensordida pels meus propis pensaments (sembla que hi hagi centenars de coses dins del meu cap, i cap d'elles pot esperar-se a demà... totes volen ser contemplades en aquest precís moment), ha arribat un moment en que he dit PROU.
És com si hagués sortit de mi mateixa, com si ara ho pogués contemplar tot des de fora... però no m'agrada el que veig :( ----> Em veig perduda, sense saber cap on tirar; desconcertada dins d'un laberint les parets del qual semblen no parar de creixer mai. Miri on miri veig camins que no sé si vull agafar, que no estic segura de que condueixin a resultats als quals em vulgui enfrontar.
I si segueixo avançant i no m'agrada la sortida que trobo??? I si pel camí les parets es van estrenyent fins ofegar-me?? I si entro cada cop més endins del laberint, fins a caure al vell mig del seu centre? I si em quedo quieta en el punt en que estic?? I si...
Espero trobar la manera de sortir-ne, de superar les seves parets; espero que un dia d'aquests trobi el camí correcte. Mentre espero... seguiré perduda dins del meu laberint.
Per: Rufa · Categoria Paranoies · 6 comentaris
¡Dios mío! ¡Voy a llegar tarde!
17 05 06 | 07:39 PM
No había nada muy extraordinario en esto, ni tampoco le pareció a Alicia muy extraño oír que el conejo se decía a sí mismo: «¡Dios mío! ¡Dios mío! ¡Voy a llegar tarde!»
Alícia al País de les Meravelles és una obra de literatura infantil creada per Lewis Carroll (el seu nom autèntic era Charles Lutwidge Dodgson) que comença amb la imatge d'una nena anomenada Alicia, asseguda a l'aire lliure amb la seva germana; de sobte, apareix un conill blanc, vestit amb jaqueta, que corre murmurant que arriba tard mentre mira el seu rellotge de butxaca. L'Alícia s'interessa per ell i decideix seguir-lo fins a la seva madriguera, que la conduirà cap a un món d'absurds i paradoxes lògiques ple de personatges i situacions ben extranyes.
Avui, atrapada entre un munt de llibres, resums, treballs... intentant organitzar l'agenda per tal d'encabir tota la feina que tinc en el poc temps que em queda, em dóna la sensació de correr com una boja, mirant el rellotge i murmurant per mi mateixa (com el conill del conte) que no tinc temps, que arribaré tard!!
Dins del meu cap, els dies s'han transformat en tardes de tres o quatre hores amb les quals no en tinc ni per començar amb tota la feina que haig de fer; els llibres i treballs s'acumulen i cada dia veig més lluny la possibilitat d'acabar-ho tot a temps i, a més, els exàmens d'aquí a res :S -----> Avui tinc la sensació d'haver perseguit al conill del rellotge i a la seva preocupació pel temps, d'haver entrat dins de la seva madriguera anant a parar a un món subrealista del qual no sé com sortir; avui tinc el que he decidit anomenar "síndrome Alícia"
Per: Rufa · Categoria Paranoies · 4 comentaris
No era el meu dia
17 05 06 | 04:24 PM
Ahir, definitivament no va ser el meu dia. Al matí a primera hora, a la classe pràctica de rugby em vaig fer una distensió de trapezi i deltoides a l'espatlla esquerre. Després per completar el dia, vaig relliscar dos cops més durant la classe de jocs, i li vaig doner una pilotada a una pobre noia. No va ser el meu dia. Per sort avui ja és un altre dia, però igualment com ahir, no et veuré, per tant és un dia que no m'agrada.
T'estimo moltissim!!!
Per: Peke · Categoria Paranoies · 4 comentaris
L'amor és cec
8 05 06 | 10:20 PM
Aquest és el resultat de les fotos que el Peke es va fer amb el iMac del Berni... després de veure això haig de dir que definitivament "l'amor és cec".
PD: Mira que estàs lleig... jejeje XD
Per: Rufa · Categoria Paranoies · 1 comentaris
Dr. Jekill & Mr. Hyde
5 05 06 | 12:24 AM
No sé si heu llegit el llibre de Robert L. Stevenson sobre un científic que experimenta amb ell mateix i que, sota els efectes d'un beuratge que ha creat, es transforma en un ser maligne; la pòcima aconsegueix separar les dues naturaleses de l'home (el bé i el mal) i d'aquesta última en sorgeix Mr. Hyde.
Doncs bé, hi ha dies en que em sento una mica "Mr Hyde"; dies en que estic enfadada per dins (per cap motiu en concret o per molts en general com poden ser els estudis, que no he tingut ni un minut de descans, la pressió d'algun examen, una bronca amb algú que t'importa...), plena de ràbia que m'agradaria treure fora, deixar sortir, EXPLOTAR!!!!
El problema és que la vaig contenint, aguantant, frenant... fins que la cosa més petita (la gota de beuratge) la fa esclatar, sortint a pressió i "esquitxant" a tothom qui està al davant ---> Això et deixa com nou... però és una pu-- pel que ho enganxa, i es clar, et vas reprimint i aguantant per no fer mal a ningú fins que te n'adones que t'estas fent mal a tu mateixa, que necessites treure-ho a fora perquè sino serà pitjor :S
Solució?! No parlar amb gaire gent, intentar evitar tota mena de conflictes, respirar a fons tres cops (també es pot fer un crit ben fort a l'aire, o una dutxa d'aigua ben freda...) i anar-se'n a dormir perquè, PER SORT, demà serà un altre dia :)
Per: Rufa · Categoria Paranoies · 14 comentaris
Sense tu :'(
25 04 06 | 01:28 PM
Avui m'he despertat amb la sensació de que res d'això no havia passat :S
Com si mai ens haguessim fet amics, com si el nostre affaire amorós no hagues passat, com si totes les coses que hem viscut durant aquests mesos no haguessin existit... :'( I quina sensació més merda!!!! No la desitjo a ningú que estigui enamorat!
Però el pitjor és que fins i tot davant de les evidències clares de que si que existeix la nostra relació (fotos, el blog, els teus missatges al meu mòbil...) em segueixo sentint com si m'hagués despertat d'un somni on la meva vida era perfecte al teu costat.
Espero poder sentir la teva veu aviat i que em treguis d'aquest estat tan agoviant... T'ESTIMO